divendres, 22 de maig de 2009

UN COMENTARI MOLT PERSONAL



Sempre he tingut un esperit observador i curiós. Per això m'a- gradaria saber cada dia una cosa més i recórrer no solament el nostre planeta, sinó l'uni- vers sencer. No sé si la meua infantesa va influir o no en aquesta manera de ser, en aquells anys de plena Dictadura en què el saber i el pensament eren perseguits si no pensaves segons manava l'ordre establert. Teníem tot el dia lliure, quan s'acabava l'escola, per jugar a jocs de carrer, on la imaginació era allò més important, i teníem temps per a recórrer el terme del poble, i observar les plantes i els animals, els noms dels quals els coneixíem tots.
Per això, ara que estic jubilat, m'hauria agradat recórrer aquelles muntanyes de l'Espadà tan esplèndides, i fer-hi de passada esport, sentir el cant dels ocells, el silenci commovedor de la natura, però un fortuït accident m'ho està impedint. Ara practique allò que de menut no vaig poder fer per manca d'oportunitat i d'estímul, com és la lectura. I em recree en l'escriptura que va arribar sense avisar, com la neu que un dia fred d'hivern no esperes i comença a caure... Per cert, el primer record de la meua vida és a l'edat de tres anys i mig quan, al gener del 1946, va caure una fortíssima nevada i em vaig trobar, anant a cal meu iaio matern, en mig de dos parets de neu. Els homes havien obert un passadís per poder transitar pel carrer...
A aquest record en van seguir d'altres, de molt feliços i de dolents, com la mort d'un amic en plena infantesa... La mort i la vida, que van agafades de la mà. I sempre han format part de l'imaginari. És un autèntic misteri com funciona la vida. Fascinant. Que no sempre sabem valorar perquè la creiem normal, tret de quan veiem que la perd alguna persona molt estimada o hem estat a punt de perdre-la nosaltres mateixos. Quant més grans ens fem, més ens adonem que la salut i la bona relació familiar és allò més important. Viure amb la consciència tranqujil·la. Només els estúpids continuen valorant la riquesa. No sé si hi ha vida després de la mort. La que ens han promés des d'infants. Possiblement tot siga una falsa il·lusió per la nostra ànsia d'eternitat i tot siga més senzill. Naixem, creixem, alguns ens reproduïm, si tenim sort envellim i morim. Mentrestant, viatgem com cometes solitaris i errants que ignorem que formem part d'un univers gairebé infinit..., al qual hem de retornar. Potser si ho tinguérem present, no seríem tan egoistes i sí més solidaris...

Foto: Biblioteca Valenciana amb el retrat de Nicolau Primitiu, amb qui vaig aprendre a estimar la llengua a través del seu mecenatge. El meu més sincer reconeixement.
6 de mayo de 2008 1:52